I Hate Restaurants
"I Hate Restaurants"
Necessitava diners. Vaig acceptar una feina en un hotel-restaurant d´un petit poble blanc de la costa catalana. Destí d´estiueig de butxaques abundants i llengües pures de pells blanques, com les cases. Tot molt blanc.
Enmig d´aquest paisatge, el bru caribeny de les dones amb les que treballava les feia... exòtiques, sí, sobretot els seus moviments, quan, robant hores al son, sortíem una estona a algun bar del poble i demanaven 'batxata' o 'reguetón'. Ondulacions de malucs que la mar Mediterrània no ha conegut ni en les més salvatges tempestats. I molt menys en aquestes contrades, tan blanques.
Les condicions laborals: 15 hores de treball diari sense cap dia lliure a la setmana durant els 6 mesos que durava la temporada. L'excusa: el menjar i el llit on dormir.
El salari: el que correspondria a un contracte de 40 hores setmanals.
La majoria de les treballadores tenia contracte en origen, és a dir, permís d´entrada i residència en el país mentre estiguessin treballant per aquell patró, després passaven a ser il·legals. Totes tornaven a la República Dominicana, a l'Equador o al Marroc, tenien famílies i projectes que depenien directament d´aquell salari.
Algunes no tenien papers ni contracte, eren parents o amigues de les altres treballadores, i malgrat que el missatge per part dels amos fos que les acceptaven com a favor, la veritable raó era l'escassedat de mà d´obra autòctona disposada a treballar en aquelles condicions.
Aquesta situació blinda el patró contra demandes de millora. Quan hi ha tant en joc la por a l'acomiadament es mastega, i s'empassa a glops d´analgèsic.
Aquest treball es va fer a des-temps. En els petits buits entre rentar-planxa-fregar-cuinar-servir. Activava el clic de la càmera com una síncopa distònica en el procés productiu, que no era altre que el de produir les condicions per al descans dels altres.
